L’ANELLA VERDA DE BARCELONA

El projecte europeu de l’anella verda de la Diputació de Barcelona

LA MATRIU ECOLÒGICA METROPOLITANA

Un sistema d’espais lliures per a una ciutat sostenible

 

ENRIC BATLLE DURANY

 

  1. Que el que és bonic sigui poderós

  2. Conservar el futur

  3. L’urbanisme alegre

  4. Landscape ecology i Anella Verda

  5. L’Anella Verda i la Matriu ecològica metropolitana

  6. La crisi dels límits entre ciutat i territori

  7. L’estrat lliure

  8. Un sistema d’espais lliures per a una ciutat sostenible

  9. Alguna aproximació des de l’òrbita municipal: Sant Cugat del Vallès i Viladecans

  10. Un nou intent de dibuix de la matriu ecològica metropolitana

  11. Del satèl·lit a la lupa

  12. L’Anella Verda com actitud personal

 

1. QUE EL QUE ÉS BONIC SIGUI PODERÓS

Serveix d’inici a aquesta història una frase de Ramon Folch en el seu llibre «Que lo hermoso sea poderoso», en la qual es contraposa la divisa ecologista («lo pequeño es hermoso»), a la divisa del desenvolupament («lo grande es poderoso»). Si davant la prepotència del sector més dur de la societat industrial, el moviment ecologista s’ha complagut, entre bufó i ingenu, en exaltar justament tot el contrari, potser ara és el temps de pensar com el que és bonic pot ésser poderós.

«Si the small is beautiful però the big is powerful, procuremos que, en una desarrollada sociedad postindustrial the beautiful resulte powerful: que lo hermoso sea poderoso. Y posible»

FOLCH, Ramón. Que lo hermoso sea poderoso. Editorial Altafulla. Barcelona 1990.

I el projecte d’aquesta possibilitat esdevé una operació arquitectònica, que no té per què renunciar a la modernitat, que ha d’intentar insertar totes les nostres activitats en un procés obert que reconeixi les procedències i que no destrueixi el futur, i que ha de donar lloc als nous paisatges del nostre país.

Uns paisatges per conservar, un nou paisatge per a cada lloc, una nova geografia feta a partir de la essència de cada indret. En front de l’aldea global, redescobrim la geografia local. L’Anella Verda de Barcelona es configura des del paisatge. (1.1, 1.2, 1.3, 1.4).

 

 

2.- CONSERVAR EL FUTUR

Joaquín Araújo, escriptor i periodista, ens definia en el seu article "Conservar el futuro" el terme "sostenible" desgastat abans de practicar-lo, que rebota per els documents i les declaracions de polítics, empresaris, científics, periodistes, arquitectes i ecologistes sense ésser assajat amb rigor en un temps dilatat i en un espai significatiu.

"Lo sostenible sería pués un intento de insertar nuestras actividades en un proceso abierto que no reconoce las procedencias y no destruye el desconocido destino. Que respeta lo gratuito y garantiza lo convencionalmente considerado económico. Al mismo tiempo que puesto en práctica demuestra que no se agota".

ARAÚJO, Joaquín. Conservar el futuro. Barcelona Verda, núm.59. Agost 1998.

I la pràctica de la sostenibilitat en un lloc com la metròpoli de Barcelona requereix de noves idees, de noves propostes que capgirin la tendència habitual de les diverses ocupacions del territori. La matriu ecològica metropolitana tractaria d’insertar totes les nostres activitats en un procés obert amb la pretensió de garantir un futur millor per les nostres ciutats. (2.1, 2.2)

 

 

3.- L’URBANISME ALEGRE

En uns moments que s’anuncia reiteradament la mort de l’urbanisme, per confiar-nos seguidament a la producció individual brillant, hem de buscar noves estratègies que permetin generar noves idees per definir el futur de les ciutats. Oriol Bohigas reclamava en el seu article "Muerte y Resurrección del planeamiento urbano" (El País, 4/11/1996): "...que les reflexions crítiques sobre el planejament urbà no siguin un esforç d’aniquilació, sinó de perfecció. Que la transformació dels instruments de control urbà serveixin per definir noves relacions més operatives; i que amb això no oblidem que un factor bàsic del planejament és l’atribució d’un objectiu polític en la definició del futur de la ciutat".

També Rem Koolhas ens argumenta el desastre derivat de la mort de l’urbanisme en el seu article "¿Qué fue del urbanismo?" (Revista de Occidente, nº185, octubre 1996): "Cada vegada és més la substància que s’injecta sobre arrels famèliques"; per després defensar l’únic que ens queda: "la seducció de l’arquitectura"; i posteriorment anunciar el que pot fer l’urbanisme per sobreviure: "Imaginar una nova categoria de novetat. En un paisatge de creixen pragmatisme, l’urbanisme ja no ha d’ésser la més solemne de les nostres decisions, l’urbanisme pot animar-se, convertir-se en una gaia ciència: l’urbanisme alegre".

I el planejament que es podria derivar del projecte de l’Anella Verda voldria ésser una nova categoria de novetat, un nou instrument de control urbà, un urbanisme més animat: un paisatge. (3.1)

 

 

 

4.- LANDSCAPE ECOLOGY I ANELLA VERDA

Jordi Bertran ha desenvolupat en els diversos articles publicats en aquesta mateixa revista diferents aproximacions al projecte territorial regional d’una Anella Verda a Barcelona. De moment, el conjunt de serralades que composen l’Anella, i que tenen una gran importància, tant des del punt de vista ecològic com cultural, són la base, amb espais intersticials de tipus agrari, de l’anomenada Anella Verda, que és la primera fase en la potenciació de la matriu ecològica subjacent territorial de la ciutat regional metropolitana. Parlem de les serralades d’Ancosa-Montagut, Miralles-Queralt, Roques Blanques, Montserrat, Sant Llorenç de Munt i Serra de l’Obac, Gallifa, Cingles de Bertí, Montseny, Corredor-Montnegre, Sant Mateu-Cèllecs, Conreria, Collserola, Garraf, Foix i Olèrdola. Parlem dels espais agraris del Baix Llobregat, del Penedès i del Vallès. Parlem també de les Conques del Foix, el Llobregat, el Besòs i la Tordera.

El projecte d’Anella Verda ha estat impulsat per la Diputació de Barcelona, que el coordina i el dirigeix tècnicament, concertant l’acció política que el fa possible amb un centenar de municipis. Jordi Bertran ens posa de manifest la crisi del sistema territorial català: "... per tal com a les característiques comunes amb la resta de ciutats pel que fa a dèficits ambientals, s’hi afegeix una ocupació irracional del territori i un balanç energètic global de tot l’àmbit que condueix al colapse de l’artefacte metropolità", i ens explica el naixement de l’Anella Verda des del concepte del landscape ecology: "El tractament del sòl lliure d’edificació és conegut, en general, amb el nom de landscape. La possibilitat d’una política de landscape per a l’àmbit metropolità va néixer, a la Diputació de Barcelona, quan hom va advertir que les 65.000 hectàrees que gestionava a la darreria del 1991 tenien una disposició estratègica en el perímetre de la Regió Metropolitana, i constituïen els elements de base per a una Anella Verda virtual al seu voltant. De fet, però, també l’àmbit urbà pot ser tractat com un determinat tipus de landscape i en principi aquesta denominació no comporta un plantejament de tipus ecològic. Aquí, però, interessa el landscape ecology, de manera que l’Anella Verda no és altra cosa que un projecte subsidiari en una formulació més global de l’ordenació territorial, que contempla l’establiment de la matriu ecològica subjacent, adreçada al control de la "petjada ecològica" de l’artefacte territorial, a la seva gestió en termes de sostenibilitat i a la construcció d’indicadors sobre la seva evolució". (4.1, 4.2)

 

 

 

5.- L’ANELLA VERDA I LA MATRIU ECOLÒGICA METROPOLITANA

Ens aproximarem a l’Anella Verda de Barcelona a través dels avantatges que ens ofereix com a embrió de la possible Matriu ecològica metropolitana i de les possibilitats que es desprenen de la seva aplicació en el context de la Regió metropolitana de Barcelona.

El projecte de la matriu ecològica metropolitana pot esdevenir la millor base per a un nou model de pla territorial, mentre que el seu aprofitament agroforestal i mediambiental pot representar la millor contribució per a una ciutat que busca la sostenibilitat.

Aquesta aproximació voldria incidir especialment en el coneixement del territori a totes les escales de treball, des de l’escala geogràfica a l’escala individual, des del satèl·lit a la lupa. L’Anella Verda de Barcelona té sentit com a un conjunt de nous paisatges que esdevenen la nova geografia de la ciutat, però també té sentit perquè es pot convertir en una referència obligada per cada actuació que realitzarem des de l’escala local. L’Anella Verda de Barcelona juga a totes les escales.

L’Anella Verda és un sistema d’espais naturals que envolten l’anomenada Regió Metropolitana de Barcelona -3.200 Km2 i 4.200.000 habitants-, i la seva superfície final en representa gairebé el 50% del total. Aquests 1.500 Km2 apleguen 100 municipis i 11 espais naturals (950 Km2), que es gestionen des de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana i la Diputació de Barcelona. La xarxa ecològica de l’Anella Verda es produeix a escala regional i compta amb els espais protegits existents a la serralada Prelitoral, la serralada litoral i la xarxa hidrogràfica del Foix, el Llobregat, el Besòs i la Tordera, els nous espais protegits a iniciativa del PEIN o del món local, i els espais de la plana del Vallès encara no ocupats pel procés urbanitzador.

La Matriu ecològica metropolitana és un sistema d’espais lliures que interconnecten els espais naturals que composen l’Anella Verda amb el conjunt de drenatges del territori i els diversos corredors existents o possibles. La conceptualització del territori en forma de Matriu ecològica es pot entendre a totes les escales, des de l’escala individual a l’escala global, des d’un arbre a un parc natural, per una banda es contribueix a la creació dels espais lliures de cadascuna de les nostres ciutats, per altra es potencia el sistema d’espais que han de preservar la biodiversitat a l’àmbit de la regió metropolitana, i en conjunt es constitueix una ferma contribució a la sostenibilitat global. el projecte de la Matriu ecològica metropolitana esdevé la base per construir un nou model de pla territorial, un pla que rescata la geografia primigènia del lloc i que potencia els fets geogràfics que tot lloc té o pot tornar a tenir.

El model de la Matriu ecològica és perfectament compatible amb un model de ciutats compactes, distribuïdes en "paquets urbans" connectats mitjançant una eficient xarxa de transport públic. En la frontera d’aquests "paquets urbans" -ciutats amb identitat pròpia- trobem importants zones de transició articulades a cavall de la ciutat ja consolidada i dels espais susceptibles d’incorporar-se a la Matriu ecològica metropolitana. En aquestes àrees de transició trobem enormes possibilitats de creixement per les ciutats però també la clau que permetria evitar encara una major dispersió de la urbanització pel territori. El projecte d’aquestes transicions, del límit entre ciutat i matriu ecològica metropolitana, pot esdevenir el millor pla d’ordenació territorial ja que integra en una sola operació tres avantatges clares: 1) la revitalització del valor de la Matriu al definir amb claredat els seus límits; 2) es un valor afegit per a cada projecte de ciutat al donar-li un sentit estructurador des dels espais lliures; 3) el projecte d’aquestes àrees aportarà nous espais lliures a la Matriu ecològica, nous parcs d’assignació situats entre cadascuna de les ciutats compactes que constitueixen el nostre fet metropolità i els espais que composen la Matriu principal.

L’Anella Verda de Barcelona, la Matriu ecològica metropolitana i els parcs d’assignació municipal es corresponen molt directament amb dos fets genuïns de la nostra metròpoli: 1) la forma de la nostra geografia (línia de costa, serralades i conques); 2) la força individual de cadascun dels municipis que constitueixen la Regió Metropolitana de Barcelona. El projecte final d’aquests utòpic pla territorial atén tant a la globalitat metropolitana com a l’especificitat local, ens permet creure en una metròpoli sostenible per al segle XXI però al mateix temps ens permet conservar la identitat pròpia de cada municipi. (5.1, 5.2, 5.3).

 

 

6.- LA CRISI DELS LÍMITS ENTRE CIUTAT I TERRITORI

La nova realitat metropolitana es defineix des dels paisatges "vagues" producte de la "crisi dels límits" entre ciutat i territori. Les infrastructures, les noves tipologies, els programes d’ocupació del territori, la novetat radical de determinats emplaçaments i sol·licitacions, han donat lloc a una ciutat i a un territori que ja són una sola cosa, sense límits, amb infinitat de "buits urbans" existents o possibles. Davant d’aquesta problemàtica es pretén superar les consideracions dels que afronten el fenomen exclusivament des d’un punt de vista social i econòmic, dels que des d’un punt de vista estètic i amb una actitud romàntica sublimant aquests nous indrets, o dels que promouen la conservació integral de determinats àmbits naturals per permetre la destrucció integral de la resta de paisatges. (6.1, 6.2).

El projecte de la Matriu ecològica metropolitana explora un nou camí que consisteix en centrar la discussió sobre les possibilitats de vertebració de la nova ciutat difusa des dels buits que genera en la seva ocupació del territori. En uns moments que les grans condicions de forma del nostre país es generen des de les grans infrastructures, des dels projectes urbans a gran escala, o des de la superposició incontrolada dels processos de colonització difusa, es vol incidir en la necessitat de trobar estratègies més globals per al futur d’aquests buits -antics paisatges verges, antics paisatges agrícoles- per així preveure o evitar la que sembla la seva esmicolació definitiva. En front del no-lloc universal producte de l’amnèsia topogràfica moderna, descobrim que per altra banda aquests buits disposen de dinàmiques pròpies, molt allunyades del suposat espai llis, per a ésser un espai rugós, on el curs de les aigües -el drenatge del territori-, la vibració dels sòls -les formes topogràfiques a totes les escales-, els diversos processos agroforestals, o totes aquelles vides que el lloc té o pot arribar a tenir, poden esdevenir claus per la seva comprensió i ésser l’origen de la riquesa de cada lloc. (6.3, 6.4, 6.5, 6.6)

L’Anella Verda de Barcelona tracta de fomentar la conservació dels paisatges actuals però també ens ha de servir per incentivar la creació dels nous paisatges que donaran lloc a la Matriu ecològica metropolitana. Uns nous paisatges que hauran d’ésser construïts en concordància amb les lleis ecològiques, que hauran d’estar pactats socialment, però que també tindran la pretensió d’ésser bells. Es tracta d’aconseguir inventar-se nous paisatges a partir d’una actitud projectualment clara i mentalment moderna que ens permeti per una banda utilitzar intel·ligentment la natura, i per l’altra protegir-la adequadament. Crear natura és un dels reptes del futur, i potser l’única solució raonable per capgirar la tendència establerta. Crear natura és el resultat d’una actitud que es situa en una tercera via, descobrint les seves possibilitats entre la prepotència de la societat industrial i la ingenuïtat dels moviments ecologistes. Aquests nous paisatges seran el producte de la superposició de categories en principi molt heterogènies però que ara ens trobem simultàniament -ciutat difusa i infrastructures, problemàtiques mediambientals i paisatge, espai lliure i gestió agroforestal, control dels recursos naturals i ordenació territorial-, amb l’objectiu de trobar nous camins, ecològicament prudents, que permetin utilitzar la terra sense venerar-la, però que garanteixin la sostenibilitat del futur.

La proposta de la Matriu ecològica metropolitana tracta de superar la que sembla inevitable "crisi dels límits" per intentar controlar la dimensió metropolitana des del treball d’aquests possibles límits. Si la paraula metròpoli ens suggereix immediatament grans taques sobre un mapa, eixos i traçats de múltiples carreteres i trens, ràpids moviments de gent conduint, la nova proposta tracta d’obtenir la màxima superfície de contacte entre edificació i "naturalesa", i intenta promoure la continuïtat entre les parts: una versió actual del que pot ésser una ciutat contínua, espais lliures i espais de circulació en els que els moviments de tots tipus són tan importants com la comunicació simbòlica, visual, que expressa l’escala geogràfica del territori.

 

 

7.- L’ESTRAT LLIURE

Trobar un nou significat per a l’espai lliure metropolità pot permetre projectar la ciutat des d’un nou model de continuïtat, ja no es tractarà de la ciutat compacta tradicional amb els seus carrers, places, avingudes i parcs, sinó d’una nova lectura de la ciutat difosa, on el nou espai lliure pot permetre cohessionar, fer comprensible, ésser la nova estratègia que defineixi la forma de la metròpoli, potser donar lloc a un nou estrat que es superposarà a la multitud d’estrats de construcció i significat que constitueixen el fet metropolità.

El nou estat del que parlem és el producte d’acumular, de sedimentar tots els espais lliures de la nova ciutat metropolitana, des dels parcs naturals als parcs urbans, des dels rius a les platges, des dels corredors verds a les noves agricultures metropolitanes, des dels boscos als nous parcs d’assignació, des dels espais que resolen les problemàtiques mediambientals als entorns de les grans infrastructures que necessitem.

Aquest estrat lliure té a veure amb un mapa que ha d’ésser produït, construït, que sempre pot ésser desmuntat, alterat o modificat però que sempre ha de conservar la seva essència. Un estrat que es codifica des de les vides que el lloc té o que pot arribar a tenir, i que podem redescobrir en els projectes de cadascun dels camins que exposarem a continuació. Cinc camins que podrien ésser referents bàsics per donar lloc a una nova estructura del territori. Cinc llocs que podrien ésser com els de sempre -un rierol, un bosc, un camp, un abocador i una autopista- però que també podrien tenir noves lectures que els transformessin en els nous motors de la forma del territori, per així deixar d’ésser "el buit", "l’espai residual", "l’interstici" o el marge de la carretera, i passa a ésser "el drenatge del territori", "el bosc de la metròpoli", "la indústria agrícola", "l’espai de la sostenibilitat" o "la infrastructura verda".

Els drenatges del territori

Retenir l’aigua i humidificar el territori pot contribuir a resoldre les problemàtiques hidràuliques del nostre país, però també a donar lloc a uns nous paisatges. En primer lloc es tractarà de l’aplicació d’estratègies hidràuliques de petita escala, de retenció de l’aigua per la seva acumulació, per la reducció de la seva velocitat, per la humidificació del territori i el control hidrològic tant en els entorns forestal, agrícola i urbà. En segon lloc el foment del manteniment de tots els drenatges del territori i l’acumulació a totes les escales dels cabdals d’aigua disponible donaran lloc a uns nous paisatges humits, lligats als boscos, als espais agrícoles, a les infrastructures, a les noves àrees urbanes. En tercer lloc l’aplicació de les mesures enunciades comportarà en cas de fortes pluges la disminució dels cabdals d’aigua en els troncs principals dels rius i rieres, així com una evident disminució de la seva velocitat i la millor prevenció de tot tipus d’inundacions. S’hauran minimitzat els problemes actuals, però al mateix temps s’hauran obtingut unes qualitats paisatgístiques i mediambientals afegides com és el cas de l’augment de la massa forestal, l’aprofitament per rec de les aigües, la millora dels freàtics, la disminució de l’erosió dels sòls, la creació de noves àrees humides amb possibles nous ecosistemes, i la possibilitat de donar lloc a nous paisatges en l’entorn dels nostres rius i rieres. I en quart lloc l’aplicació de mesures diverses simultàniament pot ésser en la nostra situació la millor estratègia hidràulica per evitar projectes sense sentit i així aconseguir que tot el país participi de les problemàtiques de l’aigua, podent-se afegir a la evident potencialitat ecològica d’aquestes actuacions una clara potencialitat econòmica que les convertiria en possibles i potser fins i tot en imprescindibles. (7.1, 7.2)

Els boscos de la metròpoli

Forestar les terres de cultiu i repoblar les muntanyes pot contribuir a resoldre les problemàtiques forestals, però també les ambientals. En primer lloc es tractarà d’un pla de forestació, de recuperació de les superfícies arbòries, de control hidrològic-forestal, i de millora de la producció forestal. En segon lloc es tractarà d’un pla ambiental de millora de les condicions climàtiques, de prevenció d’incendis i inundacions, de manteniment i augment dels valors paisatgístics dels nostres paisatges. En tercer lloc el foment de les vocacions forestals dels nostres territoris compensarà la tendència a l’abandó dels terrenys agrícoles, podent afegir a la potencialitat ecològica d’aquestes actuacions una possible potencialitat econòmica si s’estableixen gestions adequades d’aquests àmbits forestals. I en quart lloc aquestes noves superfícies forestals es convertiran en el context de les noves estructures urbanes en els espais lliures de la nova ciutat difusa, espais que contribuiran a vertebrar la forma del territori des de l’adequada protecció urbanística que en lloc de considerar-los "terrain vague" subjecte a futures operacions urbanes els considerarà un nou sistema urbà-geogràfic: els boscos de la metròpoli. (7.3, 7.4, 7.5, 7.6)

Les indústries agràries

Fomentar les estructures agràries vigoroses i evitar els cultius obsolets pot contribuir a evitar la fragilitat d’uns territoris subjectes a tot tipus d’agressió. En primer lloc es tractarà de conèixer i potenciar l’agricultura: la cultura de la terra, l’experiència d’anys d’intervenció de l’home amb finalitats productives, el repertori d’imatges i tècniques que els paisatges agraris ens faciliten, el procés ideal per gestionar els nostres paisatges. En segon lloc l’experiència de l’agricultura tradicional -tècniques de cultiu, de conservació de sòls, de control de l’erosió, d’aprofitament dels recursos hidràulics- serà el punt de partida per afrontar l’aplicació de les noves tècniques de cultiu i dels nous sistemes de gestió del territori amb la finalitat de trobar solucions mixtes a la implantació de les noves indústries agrícoles. En tercer lloc partirem de l’acceptació de que cada nova agricultura requereix d’un nou paisatge, d’un nou projecte de paisatge, al igual que amb anterioritat totes les agricultures que ara valorem i volem preservar han transformat el seu territori, potser podrem arribar a reinventar totes les agricultures i descobrir que una vinya de nova generació al Penedès, uns hivernacles ultra tecnificats al Maresme o un viver d’arbres al Vallès o al Montseny també poden ésser bells. En quart lloc si el que no és indústria agrària vigorosa és bosc o riu estarem sentant les bases d’un sistema potent de conservació del paisatge. De quin paisatge?: dels nous paisatges que haurem projectat. (7.7, 7.8)

Els espais de la sostenibilitat

L’aplicació de tot tipus d’estratègies ecològiques pot contribuir a resoldre les problemàtiques mediambientals, però també a fomentar noves maneres d’ocupar el territori. En primer lloc producte de totes les estratègies ecològiques apareixeran els espais de la sostenibilitat, espais que donaran resposta a les diverses problemàtiques mediambientals del nostre país: depuració d’aigües, reserva d’aigua, control de l’erosió, tractament de residus de tot tipus, creació alternativa d’energies, recuperació d’espais degradats, conservació d’espècies vegetals i animals en la diversitat, integració de les grans infrastructures en el territori,... En segon lloc aquests espais de la sostenibilitat seran el resultat d’aprofitar-se de les possibilitats que es desprenen de resoldre els problemes mediambientals des d’una perspectiva ecològica, la qual cosa motivarà noves maneres d’ocupar el territori i donarà lloc a uns nous paisatges, evidentment artificials -com quasi tot els paisatges que coneixem-, que seran el producte d’aplicar les tecnologies que coneixem amb uns nous objectius. En tercer lloc el foment d’aquests tipus d’espai en el nostre paisatge contribuirà a l’explotació racional dels recursos ecològics, podent-se afegir a l’evident potencialitat mediambiental d’aquestes actuacions la potencialitat econòmica que es desprèn de resoldre uns problemes que igualment requereixen solució. I en quart lloc els espais de la sostenibilitat, autèntiques fàbriques de paisatge, seran simultàniament un equipament mediambiental i un nou tipus d’espai lliure, que estaran establint noves formes d’integració en el paisatge de la nova metròpoli. (7.9, 7.10)

 

Les infrastructures verdes

El paisatge s’enfronta també a la reflexió sobre la mobilitat pròpia del territori contemporani. Aquesta mobilitat constitueix la base del nou organisme territorial i els elements físics que la garanteixen: xarxes de carreteres, ferrocarril, ports i aeroports, resulten ésser un dels principals suports funcionals del sistema econòmic. Els seus imprescindibles traçats es caracteritzen dualment per ésser una de les agressions més intenses del territori i alhora la transformació que li genera més expectatives de desenvolupament.

En la formalització del seu paisatge la mobilitat ha d’ésser afrontada reconeixent que les seves infrastructures són punt de vista del nou paisatge i nou fet paisatgístic del territori en construcció. La major escala d’aquests tipus d’intervenció sobre el territori, però també el propi rigor dels elements i estructures geogràfiques existents: valls i carenes, rius i costes, boscos i agricultura,... obren la possibilitat de constituir-los en els fets més característics de l’actuació, referents naturals que participaran en la legibilitat i el funcionament del paisatge resultant.

La nova ciutat producte de la mobilitat s’explicarà doncs des d’aquesta superposició d’infrastructures i paisatges. Les infrastructures com a xarxes que abasteixen el territori, que dibuixen la seva estructura bàsica. Els nous paisatges com a producte de la revitalització de la geografia primigènia del lloc, o com a sistema que rescata o inventa aquells petits fenòmens de paisatge que tot lloc conté o pot contenir. (7.11, 7.12, 7.13, 7.14)

La nova geografia de la ciutat-pais serà el resultat d’aquesta superposició d’infrastructures i nous paisatges, els dos únics estrats amb continuïtat possible. En aquesta nova relació entre ciutat i territori, a on la ciutat és país i el paisatge pot ésser un dels estrats bàsics que la composen, es requerirà ésser respectuosos amb les lleis ecològiques, serà necessari reinventar els problemes mediambientals, serà imprescindible buscar nous camins per el mon agroforestal, i com no, s’haurà d’utilitzar la capacitat d’integrar aquests conceptes en els projectes urbans i territorials dels que formaran part.

La nova situació permet trobar indicis de que quelcom del exposat en aquest article pot passar del terreny de la ingenuïtat al camp d’allò que és factible. Els drenatges del territori, els boscos de la metròpoli, les indústries agrícoles, els espais de la sostenibilitat i les infrastructures verdes són cinc projectes imprescindibles que es poden sumar a projectes com el de "l’Anella Verda", i que requeriran del consens polític i de canvis substancials en l’organització del territori. Són noves idees que provocaran la transformació d’uns paisatges ara obsolets, però que en canvi donaran lloc a uns nous paisatges, vigorosos, útils, aprofitables i per què no?, també igualment bells.

Nous paisatges que esdevindran la base de la nova forma de la ciutat i la referència obligada de totes les altres actuacions que hi realitzarem. Noves idees que implicaran un canvi d’ordre de valors en les nostres actuacions, en el que ja no serà estrany pensar que retenir les aigües d’un petit rierol, humidificant el territori i establint un projecte integral de les nostres conques pot ésser millor solució que un trasvàs des del Rhône. O que repoblar les terres ermes en les proximitats de les nostres ciutats en base a un projecte global dels boscos del país pot ésser el millor patrimoni per al futur, i la millor contribució a obtenir microclimes més adequats. Nous projectes, que com en el cas de l’establiment de les noves indústries agrícoles o dels futurs espais de la sostenibilitat, requeriran de noves maneres d’afrontar el disseny de l’espai exterior.

 

 

8.- UN SISTEMA D’ESPAIS LLIURES PER A UNA CIUTAT SOSTENIBLE

La idea d’estructurar un sistema de parcs a les grans ciutats no és una idea recent. Els sistemes de parcs van néixer al segle XIX com a perfeccionament del model de parcs urbans que les diverses ciutats van construir per donar resposta al fort creixement dels àmbits urbans i al evident allunyament entre els ciutadans i la natura que els envoltava.

La natura a la ciutat, representada habitualment pels parcs, és l’exponent més clar de l’esperit popular que associa a l’espai públic, la imatge dels paisatges desitjats. Joseph Rykwert ens convida en el seu article "El jardí del futur, entre l’estètica i la tecnologia" (Rasegna nº8) a resoldre una de les reivindicacions més clares del nostre temps: "portar la natura a la ciutat i fer útil la natura al ciutadà". La relació entre ciutat i natura ha donat lloc a multitud d’exemples d’espai públic, producte de la complexitat en transposar literalment models naturals per la seva utilització ciutadana o de la contradicció evident entre aquests usos urbans i uns espais o imatges naturals que es volen preservar.

La proposta de l’Anella Verda vol incidir també en aquest paradigma clau de l’espai públic, intentant elaborar nous models per a les nostres ciutats que mantinguin els significats urbans, ecològics i estètics que els nostres espais lliures futurs requeriran.

En el projecte del Central Park de Nova York (8.1, 8.2), Olmsted va sintetitzar el parc urbà ideal, un gran tros de natura que s’introdueix a la ciutat, que es pot recórrer de maneres molt diverses i contínues, que permet diferents utilitzacions i que es relaciona correctament amb la ciutat a través d’un simple límit o tanca que ressegueix tots els carrers perimetrals. Però és en el System Park de Boston (8.3, 8.4) on Olmsted arriba a la màxima elaboració del model al proposar un sistema que ofereix una nova relació entre la ciutat i els seus espais lliures. El sistema d’espais lliures apareix com el resultat de les noves vinculacions entre la ciutat i el seu territori: un conjunt de noves tipologies d’espais lliures que s’organitzen des de noves lògiques amb la pretensió d’obtenir noves continuïtats.

Diferents propostes per a noves ciutats es van desenvolupar a partir d’un important paper de l’espai lliure en la seva definició –Washington (8.5), New Delhi, Camberra, Brasilia-, però és Le Corbusier en la construcció de Chandigarh (8.6) qui millor recull l’esperit del sistema de parcs d’Olmsted al crear un model homogeni a on les diverses vies proposades es superposen creant una mena d’eixample modern. Les vies verdes de Chandigarh permeten situar a tots els ciutadans en la mateixa ubicació en relació a l’espai lliure, essent simultàniament un model que permet la seva extensió pel territori.

Moltes ciutats europees han desenvolupat plans per intentar dominar la seva dimensió metropolitana incidint en les relacions entre lo urbanitzat i els espais lliures. Londres amb el seu famós Green belt de Sir Patrik Abercromble, París amb el seu esquema de ciutats noves, però per reforçar el que volen explicar en aquest article ens pot ésser molt útil el famós "Finger plan" de 1947 (8.7) pel planejament de l’entorn metropolità de Copenhagen, penetracions de ciutat que s’enfonsen en el verd conseguint la màxima superfície de contacte entre edificació i natura. L’Store Vejladalen with Kongsholmsparken (8.8) (Albertslund. Copenhagen. 1963-1979. Projectat per diversos arquitectes i paisatgistes danesos) és un parc lineal o corredor verd construït en un dels intersticis del Finger plan. El projecte dels seus boscos, en la tradició del paisatgista Sorensen, determina la forma del lloc. Els diferents cercles –clars en el bosc, bosquets en el clar, reserva d’aigua, muntanyeta- esdevenen operacions de land-art projectades des de les consideracions forestal, agrícola i ecològica. El corredor garanteix totes les continuïtats, des de les noves autopistes que es troben camuflades a l’interior del bosc a la ineludible continuïtat del rierol que drena aquest territori, des de les projectades continuïtats pels ciutadans que visiten o travessen aquest espai a les preservades continuïtats biològiques que tracten de conservar la biodiversitat a l’interior de la metròpoli. (8.9, 8.10, 8.11, 8.12, 8.13, 8.14, 8.15, 8.16).

 

 

9.- ALGUNA APROXIMACIÓ DES DE L’ÒRBITA MUNICIPAL: SANT CUGAT DEL VALLÈS I VILADECANS

Per tal d’il·lustrar un dels punts que considerem més importants de la proposta de la Matriu ecològica metropolitana –el projecte del seus límits- utilitzarem dos exemples produïts des de l’òrbita municipal: Sant Cugat del Vallès i Viladecans.

En ambdós casos es tracta de propostes que intenten establir un sistema de parcs a l’interior de la ciutat aprofitant-se dels buits que la mateixa ciutat ha generat en l’ocupació del territori. Aquests buits, rieres en ambdós casos, esdevenen els nous espais lliures de la ciutat, donant lloc a unes continuïtats per vianants abans inimaginables.

Els dos sistemes de parcs esdevenen el millor pla que la ciutat pot generar al integrar en u na sola operació tres avantatges clares: 1) s’obté una gran quantitat d’espais lliures a la ciutat, conservant en part els valors naturals del territori original; 2) es permet el creixement controlat de la ciutat amb uns nous barris que esdevenen els elements que defineixen la forma perimetral del parc i al mateix tems el fan possible a través de la seva financiació; 3) s’aconsegueix una seqüència d’espais que connecta l’interior de la ciutat amb els espais naturals pròxims, completant així la Matriu ecològica metropolitana que permetria establir continuïtats des del centre de la ciutat als grans espais naturals que composen l’Anella Verda de Barcelona.

A Sant Cugat del Vallès, l’embrió de sistema de parcs permet un recorregut que des del centre de la ciutat ens portaria per una banda fins a Torrenegra i el Parc de Collcerola i per l’altra fins a Sant Llorenç de Munt a través del corredor verd del Vallès. (9.1, 9.2, 9.3, 9.4, 9.5, 9.6, 9.7, 9.8, 9.9, 9.10, 9.11, 9.12, 9.13, 9.14, 9.15, 9.16).

A Viladecans els espais lliures generats al voltant de la riera de Sant Climent permeten establir un recorregut mar-muntanya que talla i uneix simultàniament tot el municipi. Per una banda es connecten al sistema del parc natural del Garraf, mentre que cap al mar es connecten amb el parc agrari del Llobregat i amb els espais naturals del Delta. (9.17, 9.18, 9.19, 9.20, 9.21, 9.22).

 

 

10.- UN NOU INTENT DE DIBUIX DE LA MATRIU ECOLÒGICA METROPOLITANA

A partir de les principals aproximacions a l’Anella Verda de Barcelona hem elaborat uns nous dibuixos que volen ésser l’embrió de quelcom de lo exposat en aquest article. La seqüència de plànols vol tractar de dibuixar la Matriu ecològica metropolitana com a possible sistema d’espais lliures, intentant establir la tipologia de cadascun dels espais que la composen.

El dibuix ens vols aproximar al possible, però no vol tenir la pretensió de precisar cadascuna de les infinites problemàtiques que es poden trobar en cada indret del territori. La seqüència de plànols explica els diferents tipus d’espai lliure que composarien la Matriu partint de les tipologies ja conegudes –parcs naturals, espais protegits- seguint amb les tipologies lligades als drenatges del territori –rius, rieres, línia de costa- continuant amb l’anàlisi dels possibles corredors i connectors verds, per finalitzar amb la ubicació d’algunes de les zones agrícoles més consolidades i amb alguns dels possibles projectes de paisatge lligats a les grans infrastructures. El dibuix no pot, per raons òbvies, aprofundir en les escales més petites que enriquirien aquesta aproximació a la Matriu ecològica metropolitana.

Els plànols s’han realitzat sobre una base del plànol de Planejament i usos del sòl de 1992 (Diputació de Barcelona). (10.1, 10.2, 10.3, 10.4, 10.5, 10.6).

 

 

 

 

11.- DEL SATÈL·LIT A LA LUPA

L’Anella Verda ens situa al nostre patrimoni natural en relació a la nostra realitat metropolitana. Les serralades prelitoral i litoral amb tots els espais naturals que les composen es complementen amb el projecte de recuperació de la costa i amb projectes possibles com el de l’òrbital verda. Quatre franges paral·leles a la costa que queden tallades o unides per les conques del Foix, el Llobregat, el Besòs i la Tordera, donant lloc a la possible matriu ecològica metropolitana. (11.1, 11.2).

Els espais agraris i forestals del Baix Llobregat, del Penedès, el Vallès i el Maresme poden donar lloc a possibles corredors verds entre la serralada prelitoral i la serralada litoral, o entre aquesta i la línia de costa complementant així la matriu ecològica abans esmentada.

Els grans projectes de les noves infrastructures i de les grans dotacions metropolitanes ens poden permetre conjugar la seva imperiosa necessitat de desenvolupament amb la possibilitat de realitzar grans operacions de paisatge que permetran la resolució dels punts més conflictius de l’Anella Verda i ens aportaran la gestió d’uns nous paisatges en els llocs de més dificultat. Els marges de les noves i velles autopistes, el traçat de la possible òrbital verda sobre la discutida B-40, el parc de l’aeroport (11.3, 11.4) en relació al parc agrari i els espais naturals del Delta del Llobregat, el fòrum 2004 i la desembocadura del Besòs, són alguns exemples d’un tipus de projecte que augmenta les seves possibilitats a mesura que baixem d’escala i analitzem els problemes en proximitat. Si des del satèl·lit l’Anella Verda (11.7) sembla quasi operativa només en la proximitat de cada problema resoldrem la realitat de les continuïtats que busquem. Però en cada aproximació descobrirem que disposem de moltes més possibilitats, d’infinitat de connectors verds que ens relacionaran cada nucli urbà amb la Matriu ecològica metropolitana. (11.5, 11.6).

El projecte dels espais lliures de cada municipi esdevé en els seus límits un pla que permet moltes possibilitats de creixement de cadascun dels nuclis urbans, que en lloc de desenvolupar-se autònomament sobre un territori que sembla desconegut posen en valor mútuament els límits entre Ciutat i Matriu al descobrir el significat dels marges d’ambdós. I d’aquest projecte poden sorgir nous connectors, nous parcs d’assignació, vies verdes que connecten ciutat i anella, passejos i altres espais urbans que convertiran la Matriu ecològica metropolitana en un autèntic sistema d’espais lliures visible a tots els nivells. I es en cada petit indret, en cada sensibilitat conservada, en cada continuïtat guanyada, en cada bosc i en cada rierol, en cada agricultura viva, en cada flor i en cada gota d’aigua que l’Anella Verda adquirirà sentit, essent un organisme viu tant des del satèl·lit com des de l’anàlisi detallat a través de la lupa. (11.8).

 

 

 

12.- L’ANELLA VERDA COM ACTITUD PERSONAL

L’Anella Verda de Barcelona es pot interpretar com una ingenuïtat amb pretensions de ser una opció global per la ciutat; la Matriu ecològica metropolitana utilitza angulacions molt diverses de la realitat, categories en principi molt heterogènies –espai públic, medi ambient, ordenació territorial, gestió agroforestal, control dels recursos naturals- que es superposen per intentar definir un nou sistema d’espais lliures per a una somiada ciutat sostenible però, quelcom de l’actitud que es desprèn de projectes com aquest, pot persistir en les petites accions individuals de cada dia (12.1, 12.2, 12.3, 12.4) o potser en totes aquelles intervencions, que sense resoldre la globalitat, poden ésser el reflex de la seva essència.

ENRIC BATLLE, juliol de 1999

Part de l’expressat en aquest article va ésser presentat per l’autor en la seva ponència a la I Biennal de Paisatge de Barcelona celebrada el passat mes de març